Hi ha alguna cosa especialment dolorosa en el que li ha passat a l’Hèrcules durant estos últims 26 anys.

I és que el deteriorament del club no ha sigut conseqüència d’una crisi puntual, una mala temporada o una desgràcia inevitable.

Ha sigut lent.

Constant.

Progressiu.

Una decadència que s’ha anat normalitzant fins a convertir allò excepcional en costum.

La família Ortiz Carratalá va arribar a l’Hèrcules per a gestionar un dels clubs històrics del futbol espanyol.

Un club amb identitat.

Amb pes social.

Amb ambició.

Amb una afició capaç d’omplir el Rico Pérez fins i tot en els pitjors moments.

Un club que durant dècades va ser la referència futbolística de la província i que mai mirava cap avall per a comparar-se amb ningú.

Vint-i-sis anys després, la realitat és devastadora.

L’Hèrcules, que durant dècades va ser el gran referent futbolístic de la província i el club que dominava amb claredat el panorama alacantí, ha vist com la seua posició es deteriorava any rere any fins a perdre el lloc que històricament ocupava.

Mentre altres entitats que travessaren situacions semblants han sabut reconstruir-se, tornar al futbol professional i fins i tot consolidar-se novament en l’elit, el conjunt blanc-i-blau continua atrapat en una decadència prolongada.

Al mateix temps, clubs que fins fa no massa temps es trobaven diversos escalons per davall han desenvolupat projectes més sòlids, estables i ambiciosos, avançant l’Hèrcules tant en l’àmbit esportiu com en l’institucional.

I durant tots estos anys, els herculans hem hagut d’acostumar-nos a una cosa que abans hauria paregut impossible: vore el nostre club compartint categoria o inclús quedant per darrere d’equips que històricament ocupaven un paper secundari dins del futbol de la província.

No per accident.
No de manera puntual.
Sinó com a conseqüència d’una decadència prolongada en el temps.

Potser això siga el més demolidor de tot.

Heu aconseguit fer més menut l’Hèrcules.

Heu aconseguit que generacions senceres d’aficionats cresquen normalitzant allò inacceptable: celebrar permanències en categories impròpies d’este escut, conformar-se amb “no patir” i viure cada temporada amb més por al ridícul que il·lusió per créixer.

Perquè gestionar un club no consistix únicament a mantindre’l viu jurídicament.

Gestionar un club és fer-lo créixer.

Donar-li estabilitat.

Construir estructura.

Deixar llegat.

I costa trobar quin és exactament el llegat esportiu i institucional que deixa la família Ortiz Carratalá després de més de dos dècades de control absolut.

L’Hèrcules continua sense ciutat esportiva pròpia.

La pedrera sobreviu més per l’esforç d’entrenadors i famílies que per una estructura sòlida darrere.

El club transmet improvisació constant.

I la distància emocional entre la propietat i l’afició pareix cada vegada major.

Mentrestant, es presenten projectes internacionals, campanyes d’imatge i discursos de creixement que xoquen frontalment amb la realitat quotidiana que viu l’herculanisme.

Perquè no es pot vendre grandesa fora quan internament el club porta anys fent-se més menut.

I tot i això, malgrat tot, l’afició continua ací.

Continuen els desplaçaments.

Continuen els rebiments.

Continuen les cues per a abonar-se.

Continua la gent defensant un escut fins i tot quan sent que qui el controla no ha sabut estar a l’altura de la seua història.

L’Hèrcules mereixia i mereix molt més.

I potser precisament per respecte a la història del club, a la seua afició i a tot el que representa este escut, ha arribat el moment d’entendre que la vostra etapa al capdavant de l’Hèrcules hauria d’acabar.

No des de l’odi ni des del rancor.
Sinó des d’una realitat que després de 26 anys resulta impossible ignorar:

La vostra gestió no ha aconseguit tornar l’Hèrcules al lloc que mereix i, mentre passa el temps, el club continua allunyant-se cada vegada més d’ell.

Perquè a vegades la millor manera d’ajudar una institució històrica no és aferrar-se a ella.

És saber fer un pas al costat abans que el deteriorament siga irreversible.

I esta reflexió tampoc hauria de passar desapercebuda per a les institucions públiques.

Perquè l’Hèrcules no és només una societat anònima esportiva.

És part de la història, la identitat i la imatge d’Alacant.

I durant massa anys, independentment del color polític de cada moment, s’ha normalitzat el deteriorament constant d’una entitat històrica mentre el club perdia rellevància temporada rere temporada.

Açò no hauria d’anar de política.
Hauria d’anar de responsabilitat institucional i de protegir un dels majors símbols esportius d’esta ciutat abans que el mal siga irreversible.

Per tot això, els herculans creiem que ha arribat el moment d’una nova etapa on la família Ortiz Carratalá faça un pas al costat.

Necessitem una altra visió, una altra gestió i una altra manera d’entendre el que representa l’Hèrcules per a esta ciutat.

I això passa, inevitablement, per facilitar una transició que permeta que el club quede en mans d’un projecte capaç de tornar-li estabilitat, ambició i futur.

Perquè l’Hèrcules no necessita sobreviure.
Necessita tornar a créixer per a recuperar el lloc que mereix.

Ara i sempre, ¡Macho Hércules!